La Vida a Berlin. Capitol 30. Temes Variats (III)

Hola, aquest no es propiament un capitol sobre un tema particular dela meva vida a Berlin. Mes aviat es un recull de curiositats sobrela societat, cultura i mentalitat d'aquesta gent.

a) Berlin capital 'verda'

En arribar a Berlin vaig saber que era la capital europea amb mes superficiede zona verda per habitant. Penseu que Berlin te una gran extensió. És aproximadament com 7 vegades Barcelona. Segons dades del 1995, el 42% de la superficie del àrea metropolitana es formada per parcs, boscos, camps, jardins i aigua.Aixó representa que aproximadament hi han uns 110 metres quadrats de zona no construida per habitant.No obstant, aixó està canviant ràpidament. Recordeu que Berlin va ser, entre el1961 i el 1989 un ciutat ocupada i dividida. Una ciutat en la que pràcticamentno va canviar res. Els ocupants del sector occidental (americans, francesos i anglesos)i els ocupants del sector oriental (rusos) es vigilaven. Es feien vivendes i edificis, però en el sector oriental no existia la propietat privada. Aixó significa que lacompetència era baixissima. Per adquirir un cotxe o tenir teléfon a casa hi haviallista d'espera. Amb aquest ritme, la ciutat mantenia (especialment al est) els seus espais relativament intactes. Després de la caiguda del mur, va venir un allaude projectes inmobiliaris i els anys següents Berlin es va convertir en una ciutat en obres permanents. Aqui li deien 'die grosse Baustelle' (la gran Obra).Així va construir-se per exemple el gran projecte de la Postdamerplatz.
Avui dia segueixen fent-se edificis i vivendes, algunes de les quals suposen carregar-separcs sencers (decenes d'arbres morts!!) per construir apartaments.Tot aixó em fa témer que Berlin deixarà de ser algun dia la capital mes 'verda' d'Europa.

b) Velocitat limitada

Berlin te Rondes, igual que Barcelona. Com a Barcelona, la velocitat a les Rondes éslimitada a 80km/h... i aqui respecten aquest limit!!La gent aqui és respectuosa amb les senyals de trànsit. En general és respectuosa amb totes les normes.En aquest sistema tot està 'normalitzat' i 'regulat'. Si no fos així, crec que aquestagent patiria dels nervis.Us posaré un parell d'exemples. El primer és recent del passat hivern. Els dilluns al vesprejugo partits de voleibol amb un grup d'amics. Un dia un dels jugadors es va fer mal al peu altrepitxar malament. Havia vingut en cotxe i en el seu estat no podia conduïr. La solucióva ser portar-lo en el seu cotxe a casa i un segon cotxe el seguia per poder retornar el conductor'provisional'. Jo em vaig oferir per conduir el segon cotxe, donat que vivia a propdel lloc on juguem. La primera pregunta que em van fer es si tenia el permís de conduir.No recordo que mai m'haguesin fet una pregunta similar a Barcelona. S'entén que si m'ofereixoper a portar una persona al meu cotxe, és que tinc permís. En la mentalitat d'aquesta gentel que ocupa el primer lloc, no és la capacitat de les persones, sino un document que hodemostri. El segón exemple és una mostra més de la passió que tenen els alemanys per les normes. El passat estiu voliem anar de vacances a Suècia. Es tractava de embarcar en un ferry cap a Suèciai portar el cotxe amb nosaltres. El dos consells que els sogres ens van fer eren:1) que no oblidessim portar els llums del cotxe encesos al circular per les carreteresde Suècia. Resulta que es obligatori dur els llums encesos dia i nit tot l'any.2) que respectesim escrupulosament els limits de velocitat, perque a Suècia les multesper excés de velocitat són elevades.Igual que els meus sogres, trobo que la majoria dels habitants d'aquest pais coneixen i segueixenles normes establertes. Segur que ha de ser excel.lent per saber reclamar els teus drets.Però no puc entendre la seva obsessió.

c) Avisos de control de velocitat per ràdio

Els controls móvils de velocitat, com ja he explicat en una altre ocasió, són habituals.Els fan periòdicament als carrers de la ciutat. Recordo que a Barcelona també hi posavencontrols a les Rondes. A les carreteres d'Espanya havia vist els que feia la Guàrdia de Trànsit. Un cotxe 'camuflat' porta el radar i un altre, un centenar de metres més endavant, t'atura si has anat més ràpid del que estava permés. Aqui he vist el mateix sistema, peròamb tres diferències:1) el primer cotxe no és camuflat, sino un cotxe patrulla2) el radar no està amagat, sino ben visible al costat del cotxe patrulla3) el control no és a la carretera nacional, sino en plena ciutat.Jo diria inclus que el control dura tot el dia. Un d'ells (era diumenge) el vaig veure al matíquan anava amb els nens a visitar un museu, i encara era al mateix lloc a la tarda quan tornàvem cap a casa.És d'agrair que per la radio facin avisos dels llocs on són els controls.Alguns conductors amables informen a l'emisora de ràdio on han vist els controls i desdela emisora ho van recordant cada mitja hora.

d) Les adreces.

Quan algú a Espanya et diu la seva adreça, acostuma a informar-te deel seu nom, el nom del carrer, el numero de la vivenda i, si es tracta d'un edificid'apartaments, també indica escala (si toca), pis i porta. Dons aqui no fan servirtantes dades. Et diuen el nom de la persona que hi viu, el nom del carrer i el numero de la vivenda(el numero de l'escala, si toca) Mai diuen el pis ni la porta. Aixó era xocant per a mi al inici,però te la següent explicació. Resulta que les vivendes tenen a l'entrada, els noms de totes les persones que hi viuen a la propietat. Si es tracta d'una casa no hi ha cap equivocació.Però si es tracta d'un edifici d'apartaments, el nom de tots els que hi viuen constaal interfono de la entrada. En principi això no hauria de portar mes problemes.Però crec que aquesta gent encara no ha reflexionat sobre la ambigüitat que es donaria en elcas que dos (o més) persones al mateix edifici tinguessin el mateix cognom, es diguessin per exemple 'Schmidt'.

e) Els arbres

Aqui, com a tot arreu, les persones tenen un document de identitat que te varies funcions. Serveix per identificar-te. Serveix per classificar-te. Serveix per fer sol.icituts diverses. També hi ha un registre de animals domèstics que serveix per portar, per exemple, el control de vacunacions.He descobert que aqui inclús els arbres tenen un número identificatiu. Si un passeja pelscarrers, jardins i parcs de la ciutat, i es fixa atentament, pot veure unes petites plaques(habitualment de color negre) clavades al tronc dels arbres, amb un numero. Aquest numeret és la identificació del arbre.

f) Trucades per telefon

En aquest pais, quan un contesta al telefon, no diu 'hola', 'si', 'alo' o similar.No!. Aquesta gent acostuma a dir el seu cognom. Amb la meva dona hem tingut alguna conversa alrespecte. Ella assegura que dir el cognom és el correcte perque així la persona que trucasap si s'ha equivocat o no. Aquest argument és el que adueix per recriminar-me que jo contestisempre dient 'alo?'. El meu contraargument es que si la persona que truca està interesada enparlar amb nosaltres, ja és preocuparà de preguntar per la persona amb qui vol parlar.
Una altra particularitat de les trucades telefóniques, és que quan pregunten per la meva dona i soc jo qui contesta, es queden parats i són incapaços de deixar un missatge. Prefereixen dir que ja trucaran mes tard. Tinc dues suposicions. a) que el meu accent estranger destaca excessivamnet i no volen arriscar-se a perdre el temps explicant a un estranger el motiu de la sevatrucada, i b) que són absurdament respectuosos amb la privacitat de les persones i no volen deixar un missatge a una persona que no sigui el destinatari de la trucada.

g) Aparcament sobre la vorera

En aquest pais tenen el costum d'estacionar-se sobre la vorera en alguns carrers. Aixó hauria de seruna atrocitat per als vianants. Però aqui està autoritzat. Els estacionaments sobre la vorera sónpermesos i inclus hi ha un senyal de trànsit que indica els llocs on es pot fer. Hi han dues variants:1) amb dues rodes sobre la vorera o 2) amb les quatre rodes. Aquest sistema no suposa cap limitació de la mobilitat dels vianants, perque només és permés en carrers on les voreres són amples.També és limitat en aquells casos en que un aparcarment normal del cotxe al costat de la vorerareduiria l'espai perque altres cotxes puguessin circular pel carrer.
Hi han altres modalitats d'aparcament, com les conegudes places per discapacitats. Un altre que no havia vist enlloc és l'aparcament per a dones. Normalment son llocs de l'aparcament generalon hi ha millor visibilitat, o són més aprop de la sortida, o més aprop del caixer, etc...en general per facilitar l'aparcament a les dones... Es natural, perque en el cas de donesembarasades s'ha de facilitar que puguin accedir i sortir amb més comoditat.

La Vida a Berlin. Cap. 29. La Fauna

Aquest capítol vol ser un recull de impressions sobre les criatures que es poden veure voltant pel barri i el contorn. Heu de pensar quela zona on visc no és gaire densament poblada. Hi ha bastant zona verda,parcs, jardins (tan privats com públics) alguns solars sense edificar,cases abandonades o que no hi viu ningú. Tot aixó vol dir que encarahi ha espai per que la vida 'salvatje' pugui trobar un lloc i tirar endavant relativament 'en pau'.
Les primeres sensacions de vida 'animal' que un té quan arriba a aquesta ciutat, és la que donen els ocells de Berlín. L'ocell que es veu per tot arreu és el corb. No és un corb de ploma negre brillant com els que és habitual trobar pels camps d'Espanya, sinó un parent seu amb el plomatje gris.Té el cap negre, però l'esquena és de un color gris-cendre particular.Per la combinació de tonalitats es diria que aquest corb porta frac.Fan uns crits desmanegats que de seguida criden l'atenció. De diase'ls pot veure d'un en un o en parelles. Però al vespre es recullen en grups a les parts altes dels edificis vells on deuen passen juntsla nit. He descobert una particularitat d'aquestes aus que no ho sabia: fan servir una técnica particular per menjar-se les nous, avellanes i altresfruits de closca dura. Resulta que les agafen amb el bec i s'enlairen més o menys en vertical per deixar-les caure després desde l'aire. Si tenen sortles nous es trenquen a la primera, si no, ho repeteixen un ialtre cop fins que ho aconsegueixen. Una técnica semblant és la que fan servir alguns tipus de voltors a l'Àfrica per trencar ous: els trenquen agafant pedres amb el bec i deixant-les caure sobre l'ou.Curios, oi?
Les garces també fan nius per aqui. Una parella va decidir fer el seuniu la darrera primavera al cim d'un abet que es veu desde la finestra de casa. Cada dia s'els podia veure anar i venir. Entre corbs i garceshi ha una relació ben curiosa. A voltes son amics i a voltes s'empaitenmutuament. Els he vist volar junts, pero dona la sensació que les garces s'ho miren a certa distància, mentre els corbs fan la feina i s'enduen la partimportant del festí. Ben mirat és el més raonable, donat que els corbs són mésgrans i logicament han de tenir més força. (Ja se sap, el més fort esqui guanya!)
En aquesta ciutat també s'hi poden trobar coloms. Serà pel fred, serà per la competència dels corbs, però a mi em fa la impressió que els colomsd'aquesta ciutat són poc nets. Resulta que aquesta impressió és veuagreujada per l'àmbit on els he trobat. Els he trobat sovint al metro ...Si, si, ... a dintre les estacions!. Us semblarà estrany que els coloms es trobin al metro, però penseu que és un lloc calent i a l'hiverns'hi està millor que al carrer. També els he vist a sota els ponts, entreels forats i els racons que hi deixen les estructures de ferro. Sospito que allà deuen fer els seus nius. Si algún dia visiteu Berlin, fixeu-vosen els edificis d'aquesta ciutat. Especialment els alers i les bases dels arcs interiors. Allà on seria factible que els coloms fessin una paradeta per protegir-se de la pluja o per prendre el sol i embrutar la paret ambles seves deixalles ... Allà és on els humans han instal.lat uns senzillsi eficaços sistemas 'anti-coloms'. Són filferros que impedeixen que els coloms o altres ocells puguin aturar-se i deixara les parets les senyals de la seva preséncia.
Altres ocelletes que pul.lulen per aqui son el pardals. Aquests volen baixeti es habitual veure'ls pels jardins, entre les plantes baixes i arbustos onfan els seus nius. Alguns mes atrevits, inclús s'hi fiquen a dintre de restaurants per mirar d'arreplegar engrunes perdudes. Els alemanys sónamants dels animals i ningú no gosaria espantar un ocellet que s'enduurestes de menjar que han caigut a terra o que algu ha deixat al plat.
A la part de la ciutat menys sorollosa poden trobar-se inclús caderneres, picots, merles i mallerengues. Aquests darrers són molt simpàtics iatrevits. Pocs dies després d'entrar a viure a la nostra casa nova, i desprésde deixar obertes les finestres per ventilar-la, una mallerenga va entrara l'habitació. Vaig adonar-me'n quan després de tancar la finestra sentiaun soroll estrany a dins. Vaig descobrir que es tractava d'un ocelleti vaig obrir novament la finestra perque pogués sortir. Amb aquests ocellets ja he tingut algunes incidéncies. Crec que aprofiten les finestresper ficar-se a dintre les cases. Contra el vidre de la finestra de la meva habitació ja s'han estampat un parell de cops.
De totes maneres, aquests petits ocells són molt estimats per la gent.Fixeu-vos si se'ls estimen, que quan arriba el fred, la neu i totesaquestes adversitats, i quan ells tenen dificultats per trobar unesengrunes per menjar, la gent acostuma a deixar unes borsetes amb menjarper ocells penjades dels arbres, als jardins, als balcons, etc.
De merles s'en veuen bastants. És l'ocell del que qualsevol diria que ésla encarnació de la timidesa. La seva manera de correr,gairabe amagant el cap entre les espatlles, recorda la imatge de una personaamagant-se d'una situació incòmode. Com ja imagino que sabeu, les merles acostumena ser de color negre, amb el bec groc-taronja. Les femelles són també de color fosc, però no tant com el mascle. Però el mai havia vist és una merla blanc i negre. Passeja pel nostrejardí cada matí i darrerament va acompanyat de una femella. El tinc retratatperque és un cas estrany. He mostrat la foto a una profesora de l'escola dels meus fills i també ha quedat parada, perque és molt poc habitual trobaraquests colors en aquesta espécie d'ocells. Qué passarà quan tingui descendencia!!
Altres ocells mes grans que passen per aqui de tant en tant són els migratoris.S'els veu i s'els sent passar volant cap al sud a la tardor i cap al norda la primavera. Un dia, circulant en direcció a la casa d'un amic vaig veuremoltissimis d'aquests que estaven buscant-se el dinar en un camp de llavor.Havien fet una parada a l'area de servei!
En quant als mamifers, també s'hi poden trobar representants de varies espècies.Els que sens dubte resulten mes simpàtics són els esquirols. Al barri n'hi han uns quants. No és una gran població, però reconec que és agradable trobar-se de tant en tantamb un que creua el carrer o s'enfila a un arbre. El que crida inmediatament l'atenció són els seus subits moviments, com si estiguessin comandats per control remot.Quan són a dalt dels arbres, em recorden els acróbates del circ. Salten d'unabranca a l'altre i, quan ho fan, s'em posa un ai al cor, perque em fa porque caiguin a terra (cap dels que he vist ha caigut mai, afortunadament!)
Un cas sorprenent, per les poques oportunitats que hi ha de veure'ls 'en viu',va ser la d'un eriçó passejant pel jardí un dia de finals d'estiu quan em trobavaper casualitat mirant per la finestra. S'estava fent fosc i tot era tranquil, (llevatdels renecs dels nens que no volien anar a dormir) Al carrer la temperatura eralleugerament fresca. Sospito que es la hora a la qual aquests animalots surtena sopar. El cas és que en notar que una ombra es movia, vaig girar inmediatamentel cap i era ell! un eriçó que travessava el jardi amb tota la tranquilitatque es pot demanar a una béstia com aquesta. No l'he tornar a veure mai mes.
El cas exòtic va ser el d'una guineu que volia berenar-se els ous que uns anecstenien al niu. L'episodi te la seva gràcia, perque nosaltres erem passejant en barcaper un dels llacs del Tiergarten, el parc central de Berlin. Els nens anaven badant mirant l'aigua i un estrany soroll ens va cridar l'atenció. Era com elsoroll al trepijar les fulles seques a la tardor.No sabiem localitzar el soroll. Millor dit, no teniem una conciència clara de la relació que podia haver entre el soroll que sentiem i els moviments convulsiusque un ànec feia aprop nostre amb les ales. Progressivament la situació va anaraclarint-se. L'ànec feia aquests moviments i el soroll que provocava erasimilar al que fa una persona quan camina sobre les fulles seques a la tardor.Ara quedava per resoldre per qué feia aquests moviments tan poc normals.El primer pensament era que nosaltres, que passavem aprop seu, erem la moléstia.I la demostració de la molestia que li causavem era que ell s'agités d'aquellamanera. Però un detall no era coherent. L'ànec s'agitava donant-nos l'esquena.Per qué? El procés que ens va fer arrivar a tenir coneixement de la situacióva ser tal que així:
a) seguir la línia de mirada de l'ànec. Així vàrem poder descobrir que la seva preocupació era una guineu. A causa d'ella mostrava aquest comportament.
b) seguir a continuació la línia de mirada de la guineu. Així ens va ser possibledescobrir el niu de l'ànec. Els ous dins el niu eren el que desitjava la guineu.
Situació aclarida ... però ... el niu estava fet sobre la forquilla d'unabranca que s'enfosava dins l'aigua. La branca era l'única via d'accés desdeterra. La branca no era gaire gruixuda i tampoc gaire resistent. El cas ésque la guineu començava a recorrer el trajecte desde terra fins el niu,caminant sobre la branca. Ho feia a poc a poc, mantenint l'equilibri amb curade no caure a l'aigua. Havia de estar atenta a:1) no perdre de vista l'objectiu2) mantenir l'equilibri3) l'inquietant enrenou que feia l'ànec.Tot plegat, massa!!I el desenllaç va ser una innevitable caiguda a l'aigua de la guineu, la qual,com a la faula de la guineu i el raïm, va marxar amb la cua entre les potes.
No és pas l'únic episodi de guineus amb que m'he trobat. Pel barri també passeja(o passejava) una. Aquestes bestioles són difícils de veure. Me la vaigtrobar un dia que tornava de nit a casa en cotxe. Només va ser un moment en queella creuava el carrer i desapareixia per un forat a la paret.
També a la ciutat n'hi han. Penseu que Berlin te (encara!) molts i grans parcs.Un d'aquests (tot i que no era gaire gran) es trobava al costat de la feina de lameva dona, al centre de la capital. Estava poblat d'arbres alts. Era transitat a diari per persones que anaven a la feina, turistes, ... Amb tot i aixó, tenia vida! Un dia van venir unes màquines grans i sorolloses que van començar a tallar arbres i remoure la terra. Com imaginareu, volien edificar ... i han edificat!! En el decursde la feina, molts habitants han estat expulsats de la seva residencia i no hanrebut ni una miserable indemnització. Un d'ells és (era) una guineu que va quedarcom qui diu, de la nit al dia!, sense sostre. Els dies següents de la invasióanava i venia d'aqui allà sense acabar-s'ho de creure. Aneu a saber si també tenia família! Desorientada qui sap si finalment va acabar moribunda en unracó abandonada i sense il.lusió.
Finalment, també hi han conills. Com que son molt porucs, busquen els racons més tranquils. Conec un lloc al meu barri, on han establert una comunitat. Al vespre surten a soparjunts. S'els pot veure (si no t'acostes gaire!) passejar per la gespa mossegant d'aquii allà brots tendres.

La Vida a Berlin. Cap. 28. Els Electrodomèstics

Recordo que quan jo era un nen i haviem canviat de pis, la cuina del pis venia equipada amb cuina (inclus amb forn). Tambe venien inclosos els armaris de la cuina. El que el propietari havia de comprar era la resta d'electrodomèstics com ara la nevera, la campana extractora, la rentadora, el rentaplats (quan van començar a sortir rentaplats!).

Resulta que aqui, quan et compres una vivenda nova, la cuina no hi es!! Tampoc no instal.len cap armari a les cuines. Aquesta gent te uns altres costums. Has d'anar a buscar-te la teva cuina i de pas encarregues la resta de electrodomèstics abans d'anar-hi a viure.

De fet en aquesta ciutat es poden veure establiments amb el impressionant rétol 'Kuchenstudio'. Es a dir, com si diguessim un 'estudi de disseny', però només per cuines. Aqui et fan el disseny i distribuió complerta de tot el que te una cuina. La distribució dels elements, els armaris (color, tamany, tiradors, ...), la cuina (gas, elèctrica, vitroceràmica, ...), la nevera (tamany i posicio congelador, tipus de porta, ...), el rentaplats, l'aiguera (una o dues, tipus d'aixeta, ...)


No hi ha cap dubte, els electrodoméstics són una veritable inestimable gran ajuda. Tirant enrera, no puc deixar de recordar la meva mare rentava quan la roba o fregava el terra o rentava els plats ... Tot a ma!! Podeu imaginar-ho? Avui dia no sabriem que fer sense els electrodomèstics. Ens alliberen de una feina rutinària molt pesada.

Quan vaig venir a viure a Berlin, jo havia de fer totes aquestes feines, perque era jo qui es quedava a casa, mentre la dona treballava fora de casa. En poc temps vaig haver d'aprendre acceleradament a fer servir de manera pràctica els electrodomestics. Tots sabeu 'teòricament' per què serveixen, però quan tens un contacte diari amb ells, descobreixes detalls insospitats i estrategies d'actuació per optimitzar el rendiment. Es importantissim per exemple, connéixer el temps aproximat que cada aparell necessita per operar. D'aquesta manera pots coordinar dos o mes perque funcionin simultaniament o sincronitzar la hora perque funcioni un després de l'altre. Així, al mateix temps que ells treballen, tu també pots dedicar-te a feines més 'agradables'.

Per ordre de importància, els col.laboradors 'electrodomèstics' amb qui tinc una relació més estreta són: rentaplats, rentadora, forn i planxa.


El rentaplats el poso en marxa aproximadament una vegada cada 1.5 dies, o sigui, 2 rentades cada 3 dies. Els caps de setmana és excepcional, perque fem esmorçar, dinar i sopar tots junts (cinc persones!). Aixó suposa un 'extra' de plats, gots i coberts. El temps de funcionament és de aproximadament 1.5 hores + 20 minuts adicionals per carregar, descarregar i col.locar cada 'plat' al seu lloc.

La rentadora m'allibera de rentar la roba. Amb cinc a la família, cada dia carrego una rentadora. El programa complert necessita aproximadament 1 hora. Quan acaba haig de buidar-la i estendre. El proces de secat es el mes tradicional i depén de la época de l'any. O be se seca al sol si fa bon temps, o be a dintre a l'ombra en cas de pluja. Al estiu, la roba se seca a fora. Amb el sol que cau al juliol i agost,
la roba queda seca en qüestió de 3 o 4 hores (depenent de la intensitat solar) A l'hivern, i amb temperatures sota zero, no hi ha mes remei que estendre la roba a dins de casa. En aquest cas, el procés és més llarg. El temps de secat depén dels teixits, però pot fer-se més curt si la roba es disposa oferint una superficie de secat més gran. En el pitjor dels casos, la roba queda totalment seca en 36 hores.

El meu repertori gastronómic no és gaire ampli. Però necessito fer servir la cuina i el forn per preparar-me el dinar. Quan ho haig de preparar a partir dels ingredients bàsics, necessito més temps. Però si es tracta de un menjar preparat que només s'ha d'escalfar al forn, en qüestió de 20-30 minuts, queda enllestit. Com que no m'agrada
dedicar gaire temps a preparar el dinar, vaig alternant uns quants plats que ja conec i la preparació dels quals es ràpida. Després, mentre es va fent al foc o al forn, puc dedicar el temps a fer altres feines. Quan el dinar és a punt, el trec del foc i, mentre es refreda una mica, encara disposo de 10-15 minuts per acabar de fer altres coses. Normalment ho coordino amb buidar el rentaplats, acabar d'estendre la roba o fer els llits.


La planxa es l'electrodoméstic que més dedicació requereix. No el puc deixar mai sol. Sempre haig d'estar a sobre. És el més inutil de tots ells. Estic pendent de que inventin la planxa automàtica o, si més no, la roba que no s'hagi de planxar. Si m'entero d'alguna novetat i si us interessa, ja us posaré al current.

Un electrodoméstic que no tenim, però que els sogres ens volien regalar, és la secadora. Però pensem que no és de gaire utilitat. Més aviat al contrari, ocupa espai, consumeix electricitat, és un gasto innecesari i ningú a casa necessita tenir la roba neta i seca en dues hores.

La Vida a Berlin. Cap. 27. Els Cementiris

Us quedarieu de pedra si algun dia veniu a veure els cementiris de Berlin.
A tot Alemanya no son igual, els d'aquí semblen parcs, però amb menys llum que un parc ordinari, perque el arbres son mes alts, mes vells i donen mes ombre.
No hi han xiprers, un arbre tipicament mediterrani, sino una altra varietat amb les branques mes obertes i les fulles mes escampades.
Els arbres mes abundant son els propis de la regio: abeduls, roures, abets.
No hi han ninxols tipus 'colmena'. Nomes es troben enterraments a terra.
Curiositat dels cementiris: Hi han aixetes d'aigua corrent o pous.
Acostuma a haver un lloc amb regaderes, les quals son utilitzades pels visitants per regar les flors, no només les que porten el dia que venen de visita, sino tambe
les que planten al voltant de la tomba.

El cementiri acostuma a estar cuadriculat amb passeigs que el recorren de dalt a baix i d'esquerra a dreta.

Els cementiris son d'entrada lliure tot l'any. Els horaris canvien al llarg del any, depenent de la temporada (estiu, hivern). Al estiu l'horari es mes llarg, al hivern mes curt.

Els cementiris sempre estan rodejats per una valla metàl.lica o d'obra.
Apart d'aixó es diria que son com parcs o jardins grans. No és un lloc on habitualment la gent s'hi acosti a passejar, encara que s'hi presta. Està clar que majoritàriament el públic prefereix passejar per jardins que no tinguin tombes.
He passejat un parell de cops pel cementiri del meu barri i he experimentat la tristor i la solitut que transmeten. Ajuda molt a crear aquest sentiment, anar llegint les inscripcions que els familiars han fet escriure a les làpides.
Després d'una estona, especialment si es hivern, només penses en tornar a casa i posar-te al costadet de la calefacció.

El nom que en alemany fan servir per dir cementiri es 'Friedhof', que és una composició de dos termes: 'frieden'=pau + 'Hof'=pati. La idea del 'pati de la pau' per a mi no es tant transcendent com el nom castellà 'camposanto'. Suposo que en la
interpretació del significat de les paraules, fa molt la cultura de cada regió.
No obstant aixó, la idea de 'pati de pau' és prou il.lustrativa del lloc i del entorn.



A Berlín també es poden trobar cementiris de la guerra.
Un d'ells (el 'Berlin War Cemetery') està dedicat a soldats de la Commonwealth, sobretot joves soldats paracaidistes morts a Berlin durant la II Guerra Mundial.
El cementiri te una extensió de 37588 metres quadrats i va ser dissenyat i acondicionat entre 1955-57 d'acord amb els plans del arquitecte Philipp Dalton Hepworth, d'acord amb la Comision de la Commonwelth i l'Ajuntament de Berlin.
Al cementiri hi han 3.576 tombes, de les quals 2.676 son de soldats britanics, 527 de Canadá, 223 d'Austràlia, 56 de Nova Zelanda, 50 de india, 31 de Sudàfrica, 5 de Polonia y 8 de nacionalitat desconeguda.


En total he comptat mes de 230 cementeris a la ciutat de Berlin.

La Vida a Berlin. Capitol 26. Temes Variats (II)

Hola, aquest no es propiament un capitol sobre un tema particular de la meva vida a Berlin. Mes aviat es un recull de curiositats sobre la societat, cultura i mentalitat d'aquesta gent.

Comencem per algunes curiositats del llenguatge.

Les salutacions. Quan aquesta gent se saluda al trobar-se, fan servir mes o menys les mateixes formules que a tot arreu. Per dir 'Bon Dia!' fan servir 'Guten Morgen!'. Aixo ho fan servir quan es de bon mati en un horari que podriem situar entre les 5:00 i les 8:00. Nosaltres diriem 'Bon dia!' si ens trobem al mati abans del migdia; 'Bona tarda!' si ens trobem després del migdia i 'Bona nit!' quan ja es fosc. Per aquesta gent, una sola formula serveix per la major part del dia 'Guten Tag!'. Aixo ho fan servir en un horari que podria estar comprés entre les 8:00 i les 14:00 a l'hivern i entre les 8:00 i les 16:00 a l'estiu. ¿Per qué dic que ho fan servir la major part del dia si després de les 16:00 al estiu (i després de les 14:00 al hivern) encara queda dia per devant? Penseu que en aquest pais, les hores de sol a l'hivern s'acaben a les 15:00 i, amb el fred que fa, pràcticament tothom es queda a casa després de les 17:00. Per tant no hi ha oportunitat de trobar ningú per saludar-lo. A l'estiu la cosa es diferent. Les hores de llum diurna duren fins les 22:00. Pero com ja dic, 'Guten Tag!' es la salautació habitual fins aproximadament les 16:00. Després es fa servir 'Guten Abend!'. He deduit que la lógica d'aquest assumpte prové del periode d'activitat. Mentre hi ha activitat no doméstica (feina, visites, escola, comerç, ...) es 'Tag' (dia), mentre que quan tot aixó s'acaba, es 'Abend' (vespre) Resumint, el ritme solar és, com entre nosaltres, l'indicador de l'activitat i, per tant, qui marca el vocabulari de les salutacions.



"Disfruto el vespre". Així podriem traduir una expressió que per aqui fan servir sovint i que desconec si hi ha una paraula semblant en català. El mes aproximat podria ser el 'final del dia' o 'fi de la jornada'. En base a la experiéncia que tinc fins ara, encara ampliaria la expressió dient "Disfruto el vespre JO SOL!!" La paraula en alemany és 'Feierabend!' i l'exclamació 'Jetzt ist aber Feierabend!' és un toc d'alerta i una expressio molt estimada per aquesta gent. ¿Quan es fa servir aquesta expressió? Imagineu que sortiu de la feina, arribeu a casa rendits de tot un dia d'estrés i us estireu al sofa sense pensar en res. En aquest moment arriba el vostre fill amb un somriure de orella a orella i comença a empeitar-vos amb quiexes impertinents dient que no vol el que hi ha per sopar perque no li agrada. Els alemanys en aquest supósit dirien 'Jetzt ist Feierabend!' (= O t'ho menjes o t'en vas a dormir, però deixa'm estar!!) Ho diuen els mestres quan acaba l'horari de classe. Ho diuen a la guarderia a l'hora de la migdiada quan les monitores volen una estona de tranquilitat. Ho diuen els empleats quan surten de la feina. Ho diu en general qualsevol que vol una estona de repós, particularment quan vol estar absolutament sol. No deixa de ser sorprenent aquesta expressió i la valoració que del silenci tenen per aqui. La primera part de la paraula 'Feierabend' es 'feier', i el verb alemany 'feiern' vol dir celebrar. Fent una extrapolació de tot plegat, jo diria que aquesta gent 'celebra' estar sol (trobar-se amb si mateix!) i l'entorn mes apropiat per aconseguir-ho es un entorn silenciós. ¡Que diferent es el concepte que nosaltres tenim de les celebracions, eh!



'Trinkgeld'. Així és com diuen aquí a les propines. 'Trinken' vol dir 'beure' i 'Geld' vol dir 'diners'. Per tant, no hi ha equivocació, són els diners per 'beure'. ¿Heu sentir a dir sovint quan algú dona una propina 'Te, aixó per que et prenguis un café!' ?. Dons els alemanys, són tant explicits, que la propina són 'naturalment' els diners per comprar-se alguna cosa per beure. Pura lógica alemanya!!


'Tothom dessitja el que no te'. Aquesta afirmació es fa freqüentment. Fem la pregunta al revés. ¿Qué és el que aquest pais te? Sempre recordaré els consells de la meva mare quan marxava a algun lloc al nord dels Pirineus: 'Porta roba d'abric que allà fa molt de fred!' Penseu que Berlin es troba aproximadament a 2000 km de Barcelona. Penseu també en el fred que fa aqui a l'hivern. Particularment aquest hivern he patit temperatures sota -10ºC CADA DIA al llarg de tota una setmaneta!!! Aixó és el que tenen aqui FRED, un fred que pela!! Em va fer moltíssima gràcia veure els nens a la guarderia el primer dia de sol després de la setmana tràgica a -10ºC. Estaven tots ells asseguts al costat de la finestra, com pardalets d'esquena al sol i amb un somriure satisfet felicitant-se 'Que be que estem al sol!!' Aquests nens no tenen sol al hivern!! Les poques hores de llum diurna hivernal el cel està tapat de núvols, els carrers coberts de neu i el terra gelat.


'Cami Particular. Prohibit el pas' Segur que heu vist aquest cartell en molts llocs. Aqui hi han cartells semblants. Ara bé, la diferencia és que no són camins particulars, sino terrenys municipals. I el cartell tampoc no prohibeix el pas. Mes aviat es tractta de un avis de precaució. Com ja debeu saber, aquest pais queda gelat a l'hivern. El terra es relliscós i és difícil garantir que sempre algú haurà tret la neu i el gel perque les persones puguin caminar sense perill. El que el cartell en qüestió indica, és mes o menys aixó: 'Passar o circular en aquesta parcela, amb gel o neu, baix el seu propi risc'. Heu de saber que el tros de vorera que hi ha devant de cada casa es responsabilitat del propietari. Aixó inclou la responsabilitat de si algú pren mal al caure a terra perque hi ha gel a la vorera. Es per aixó que de seguida que neva, els veins s'afaanyen a treure la neu de devant de casa seva. En caniv, els terrenys municipals, com ara parcs i jardins, els han de netejar els serveis municipals. Peró alguns d'ells (degut a la seva extensió o la seva situació) tenen aquest cartell anunciant que no s'en fan responsables si hi ha un accident en cas de relliscada.


Apa, fins el proper capítol

La Vida a Berlin. Capitol 25. El Silenci

Ja fa temps que vaig incloure el tema del silenci a la llista de capitols per escriure. Era perque desde el primer moment em va produir una forta impressio. El silenci es impactant, especialment quan es viatja en transport public. Al començament de la meva estancia a Berlin, sovint feia servir el transport public. Tant el metro, com el bus, com el tramvia. A qualsevol medi de transport (també en tren) es pot notar un elevat grau de silenci. Ep! Aixo que dic no es 100% cert si es tracta de un trajecte que passi per una zona turistica (el centre, per exemple) En aquest suposit, els viatgers no son 100% de la ciutat i el silenci no està garantit.

Aquest grau de silenci es xocant per a mi, que vinc del sud. Imagino que aqui deu ser totalment normal. I Sospito que mes al nord, ha de ser mes acusat.


La primera cosa que em va impressionar quan vaig entrar per primer cop al U-Bahn
va ser el silenci dins el vagó. Només se sent el soroll del tren en moviment. Poca gent parla. I els que parlen ho fan ben fluix, de manera que no molesten la resta de passatgers. La segona cosa que em va impressionar es que aquest silenci no només existeix al U-Bahn, sino tambe al S-Bahn, al Bus o al Tramvia. Es per aixo que quan viatjava en transport public amb els nens, ho passava fatal perque totes les mirades eren cap els nostres tres fills petits (llavors tenien 6, 4 i 4) que no paraven de moure's i cridar cada cop que el metro s'aturava a una estacio: MIRA PAPA ... UN TREEEEEEEENN !!!

Dona la sensació que el silenci tambe forma part intrínseca de la vida d'aquesta gent. Sense anar gaire lluny, a casa som una familia amb 3 nens. La dona es alemanya i te el silenci tant integrat al seu sistema vital que practicament no se la sent parlar. Quan parla ho fa fluixet. Hi ha vegades que em fa pensar que o be té por de parlar o be vol fer-me la punyeta perque jo no senti el que diu.

Quan els nens juguen i criden (cosa de lo mes normal en criatures petites) la gresca no pot tenir lloc a menys de 10 metres de la seva mare. A ser possible, ha de ser en un lloc tancat i insonoritzat perque el soroll no perturbi els seus timpans 'made in Germany' No penseu que aixó que dic és exclusiu de la nostra familia. He vist i he sentit com tracten els nens quan fan massa soroll. Els veins, per exemple, tenen una filla petita, un any mes petita que la Eva i la Hanna. No hi ha cap problema quan la nena juga al jardi en silenci, pero quan plora (cosa tambe habitual en nens) la fican rapidament a dins de casa perque es calmi sense ferir els timpans dels veins.

Suposadament hi han hores del dia en qu e no esta permés fer soroll. Concretament els veins de darrera ens van insinuar que al migdia era una part del dia reglamentada com a hora de repós i els nens haurien de estar calladets, perque molestaven amb els seus crits quan jugaven al jardi. No se si aixó és cert o no. No hem trobat cap referéncia al respecte a la normativa del veinat. De totes maneres va ser suficient perque la Susanne es posés nerviosa i fés consultes sobre aquest particular. Hem arribat a la conclusió que no hi cap reglament que digui que els nens han de quedar-se muts ni al migdia ni a cap altre moment del dia. Només està establert que a partir de les 20:00h no ha d'havar cap soroll. Aquesta és l'hora que habitualment els nens alemanys s'en van a dormir.

Com ja he explicat en un altre capítol, els veins tenen també molt assumit el tema del silenci. Tant, que inclus alguns no parlen o, quan ho fan, es limitan a una salutacio protocolaria i en veu baixa. (o sigui, com la Susanne!)

En una altre ocasió també he explicat el cas de la veina de la dreta. Una dona gran que, segons ens va dir, pateix de mal de caps freqüents que l'han obligat a ingresar en un hospital, i que ens va demanar per favor que els nostres fills juguessin sense cridar quan eren al carrer, perque ferien el seu delicat sistema auditiu.

Recentment m'he trobat amb un altre anècdota. Es tractava de la veina de la esquerra. La seva filla estava jugant a fora amb la veina del devant i amb la Eva i la Hanna. En un moment donat, la nena i l'altre veina van entrar a casa seva per jugar juntes. La Eva i la Hanna també volien anar, però quan van demanar per entrar es van trobar amb la inesperada resposta de la mare que els hi va dir que a casa seva hi havia prou amb dues nenes. No podia acceptar mes de dos perque li suposava un xivarri excessiu.

Si un arriba d'un pais del sud (possem per cas Espanya o Italia), les queixes d'aquesta gent sobre el silenci semblen manies de gent massa primmirada.

A la guarderia també hi tenen els seus moments de silenci. A tenor del caracter d'aquesta gent, tenir un grup de 15 nens menors de 5 anys ha de suposar un maritiri!!
Es per aixo que son tant importants (especialment per les dones que els cuiden) tenir una estona de SILENCI. Els nens dormen cada dia una hora despres de dinar (la tan famosa 'siesta') El principal argument que donen a la guarderia perque dormin els nens despres de dinar es que d'aquesta manera elles tenen una estona de descans.
Es a dir, no es perque els nens ho necesstin!!


La gent d'aquest pais estima els animals. Per descomptat no a tots els animals. Per ordre d'importancia, jo diria que el ranking de animlas domèstics està liderat pels gats. Segur que us heu fixat en el comportament dels gats. Valoren la seva llibertat. Entren i surten parsimoniosament amb aires de autosufieciencia. Son individualistas i especialment silenciosos. Estic convençut que aquesta ultima caracteristica és valorada amb especial estimacio pels alemanys. Sospito que també estan en negociacions amb els gossos perque tambe es comportin de la mateixa manera. De fet quan un passeja pel carrer i es fixa en la manera de portar el gos es veu que fan tot el possible perque els gosos aprenguin a ser silenciosos. Si una persona passeja amb el gos per un carrer i veu venir una altre persona amb un gos per l'altre extrem del carrer, un dels dos canvia rapidament la ruta per que els dos animals no es trobin. Nomes si hi ha garantia que cap del dos fara soroll, segueixen el seu cami. Tambe acostumen a agafar mes estretament la corretja del gos quan es creuen amb nens.

De totes maneres hi han excepcions. Conec un gos 'rotweiler' que deu tenir el cervell capgirat, perque sense cap rao aparent borda i mostra les dents sempre que em veu. Deu ser que jo li recordo alguna persona amb qui va tenir una experiencia
desagradable. L'ama del gos te una nena que va a la mateixa guarderia que les meves nenes. Afortunadament no deixa mai el gos a prop de la porta de la guarderia, tot i que el deixa sol mentre ella entra a recollir la seva filla. Sempre el deixa lligat a un arbre a 30 metres de la porta. Estic segur que aquest gos no es normal. Els primers dies que el vaig veure duia un morrió. Està clar que aixó vol dir que no s'havia portat correctament!!


Els cotxes tampoc no fan soroll. Es molt dificil sentir el claxon dels cotxes. Els conductors son en general bastant educats. Els cotxes ni tan sols fan soroll al centre de la ciutat. Essent Berlin la capital i tenint sovint embussos per culpa de les obres als carrers, els conductors no perden la paciéncia. A més de tant en tant es fan simulacres d'emergències i es desvia el trànsit (recentment per qüestió dels preparatius pel Mundial de Futbol) També tallen els carrers del centre periòdicament quan es celebren manifestacions esportives (marathon, curses de diversos tipus), desfilades de variada indole, rodatje de pel.lícules i anuncis per la TV. Aixó si, tots els talls degudament avisats amb antelació perque tothom estigui advertit.


Crec que l'únic dia de l'any que està permes fer soroll és el 31/Des. La nit de Sant Silvestre, a partir de les 24:00 es quan queden ajornats totes les limitacions acústiques. Es costum que aquesta nit es llencin coets i petards al llarg de la nit per celebrar l'acabament de l'any. Vindria a ser (a títol d'exemple) com la revetlla
de Sant Joan a Catalunya, però 'sota zero'.

La Vida a Berlin. Capitol 24. Els Robots Domestics

Capitol 24. Els Robots domèstics
Ja fa prop de 3 anys que vaig marxar de Barcelona. No se com debeu estar vosaltres en quan a saturacio de robots domestics, perous asseguro que no havia vist mai tal quantitat de d'aparells electrics com aqui.

Com a robots domèstics podriem incloure els electrodoméstics, tots els dispositius de detecció que es fan servir a les vivendes, també les joguines i altres accesoris elèctrics. Poso tot dintre elmateix grup perque us puc assegurar que mai m'havia trobat amb tal quantitatd'aparells i dispositius elèctrics com aqui. Enteneu-me!! No vull donar-vosla idea que tots aquests dispositius els tingui a casa. Son exemplesdel que vaig veient al llarg dels dies en altres cases i en altres families!!
No hi ha cap dubte que els electrodoméstics son una gran ajuda per les feines doméstiques.Jo us ho puc ben assegurar. Cada dia, la rentadora, el rentavaixelles i la nevera, hemtreuen molts maldecaps de sobre. Amb tres nens i la dona, ja us podeu imaginar quina feinada!!L'aspiradora, l'extractor de fums, la cuina, el forn, el microones, la torradora, la secadora, ...també fan una bona feinada.Hi han d'altres que, segons l'us que s'en faci, poden arribar a ser una molestia (es opinable!),com per exemple, la radio, la TV, el DVD, el video, el reproductor de música, l'ordinador, el teléfon, ...Tots aquests son els que podriem anomenar electrodomèstics de 'gran tamany i/o d'us frequent'
Hi han també petits robots domèstics, com ara el secador de cabell, el raspall automàtic de dents,(funciona a piles), els despestadors, ventiladors, radiadors, ...
Tots heu sentit parlar de les 'cases domótiques'. Arrel d'aquestes, també s'instalen:
- les persianes automàtiques, que amb un dispositiu automàtic poden aixecar-se o baixar-se a voluntat o a hores determinades,- detectors de presencia que serveixen, entre altres coses per: - encendre les llums d'una habitació quan entra una persona o tancar-les quan marxa - encendre una llum exterior si s'acosta algú (possible disuasor d'intrusos) - actuació de circulació d'aigua en urinaris, ...- els detectors de fum en previsió d'incendis- els termostats per regular la temperatura de casa- els detectors de llum i/o aigua que, per exemple en hivernacles, serveixen per obrir o tancar automàticament un sostre artificial
Les joguines son, cada dia amb mes freqüència, instruments consumidors d'energia elèctricaen forma de piles. A casa hem tingut la 'genial' idea de regalar una radio als nens,que tambe reprodueix cassetes. El detall de la historia es que funciona amb piles.Cada nit s'en van a dormir amb la radio i escolten, mil i una vegades, la mateixa cinta.Si sabeu la quantitat de piles que gasta un trasto com aquest, podreu entendre quecada 3 o 4 dies s'han de posar piles noves.
En el mon del automobil, tambe tenin 'robots'. Per aqui comença a ser habitual que els cotxes nous tinguin sistemes de calefaccio incorporada amb comandament a distància. Com podeu suposar, son comodes especialment a la tardor i al hivern, i per dues raons. Penseu que quan aqui arriba la tardor i baixen les temperatures, es habitualtenir gelades a la nit. Al mati, quan la gent agafa el cotxe per anar a treballar, ha de treureel gel de les finestres. I al hivern has de treure la manta de neu que s'hi deposita a sobre.Aixo suposa dedicar-hi una estona. Els sistemes de calefaccio son comodes perque no has d'estaral carrer rascant el gel de les finestres. El calor interior s'encarrega de desfer-ho.I naturalment, quan entres al cotxe t'el trobes calentet.
Els cotxes de gama alta, porten detectors d'ultrasons posteriors perdetectar obstacles. Son utils en les maniobres d'aparcament i nomes si tens posada la marxa enrera. Si heu provat algun cotxe amb aquest sistema, sabreu que quan t'hi acostes al obstacle, comença a sonarun senyal acustic si l'obstacle es troba a uns 2 metres. I la freqüéncia del senyal esfa mes intensa quan mes a prop es troba l'obstacle. Mes que una ajuda resulta una molestiasi sempre has estat acostumat a aparcar 'a ull', perque la insistencia de la senyal no escorrespon amb la distancia que estas veient a traves del mirall retrovisor.
Tambe comença a ser habitual trobar GPS. Son una comoditat. Especialment per les dones que, segons diuen, tenen tants problemesper entendre els mapes. T'oblides totalment dels mapes. Nomes has de seguirles instruccions que et dona 'la veu'.
Els petits robots els pots trobar als llocs mes insospitats. Per exemple, a propde casa hi ha un super (estil Caprabo) on he arribat a trobar anuncis i ofertesde ordinadors i PDAs.
Tots els repartidors de paquets estan equipats amb una especie de PDA per registrarles dades de la entrega: data, adreça, tipus de paquet, si el destinatari hi era o no,i inclus la firma digital del que rep el paquet, ja sigui el destinatari o el vei.No em direu que aquest artilugi no es un robot!!
Hi ha gent que tenen cases amb arbres al jardi, que inclus disposa de la maquinarianecessaria per no esforçar-se gaire. Aixi, per exemple, es poden veure, a mes de lestipiques segadores d'herba, les serres automàtiques, les màquines per desfer branques, els sistemes de rec per goteix i/o per aspersió, i unes màneges d'aire per amontegar les fulles seques que cauen a latardor.
L'ajuntament també disposa de maquinaria de tot tipus per treballar als carrers.Per exemple, segadores d'herba xulíssimes que son com petits cotxes i passen per tots els jardins públics repassant-los. També tenen les mateixes mànegues d'aire que deiaabans per amontegar fulles seques.
Fa uns dies, vaig veure com desapreixia un arbre. Si, si, desapareixia!!!Resulta que alguns sectors dels parcs es renoven perque sobren arbres o estan malalts.A dalt d'un arbre s'havia enfilat un treballador i anava tallant les branques de dalta baix. Les branques que anaven caien a terra eres recollides pels seus companys i inmediatament eren introduïdes en un artefacte que les convertia en serradures.D'aquesta manera l'arbre va desapareixer completament en qüestio d'una hora.Pero us preguntareu, que feien amb les serradures? Dons resulta que l'artefactemenjava les branques per un costat i llençava les serradures per un altre en formade canó que les llençava novament al bosc. D'aquesta manera, l'arbre tornava al terradel bosc. Podria fer la comparacio amb una incineradora. Les 'cendres' del arbre mort erenllençades novament al bosc. Reciclatge 100%, ¿no?
Un altre artilugi electromecanic son les cadires de rodes. Aquelles cadires de rodesque s'havien de fer rodar girant a ma les rodes o que un acompanyant havia d'anar empenyen, ja son història. Per aqui he vist sovint cadires comandades amb palanquetes accionadespel mateix usuari. Jo crec que tenen varies velocitats, perque un dia vaig veureun que anava bastant 'lleuger'.